“El lloro d’en Literat”

   Hi havia una vegada a Barcelona un escriptor molt important
que es deia Literat. En Literat era un senyor alt i prim d’uns
setanta anys que, a sota del seu nas llarg i punxegut, duia un
bigoti gris molt ben cuidat. I damunt del cap, una cabellera
blanca i arrissada que li donava un aire distingit. Tal i com
s'escau en un bon erudit, en Literat era miop, fumava en pipa,
i el que li feia més la guitza, era un lloro xerrameca del color
de les carxofes que tenia al bell mig del menjador.
   Un diumenge qualsevol del mes d'abril, en Literat va arribar
de New York, on acabava de rebre un reconeixement molt presti-
giós pel conjunt de la seva obra, atorgat per una associació
d'escriptors selectes dels Estats Units. L’enorme avió en que
viatjava, va aterrar puntual a l’aeroport del Prat a les cinc i
deu minuts de la tarda d’un dia ennuvolat. I ja tenim a en Lite-
rat, entrant amb diligència per la terminal numero dos, amb un
abric tres quarts de color negre, bufanda beix, ulleres de sol,
paraigües de bastó, barret de feltre, i empenyen una maleta amb
rodes «Rèc-rèc, rèc-rèc». Vestit d'aquest manera, semblava, tan-
mateix, un dels personatges misteriosos que apareixien en gaire-
bé tots els seus relats. 
   Just en el moment de creuar la porta d'arribades transatlàn-
tiques, en Literat va ser reconegut per un grup d’àvies france-
ses que, després d’haver visitat la Sagrada Família i Montse-
rrat, se’n tornaven a París, carregades amb unes enormes mones
de Pasqua; i que va resultar s’havien llegit tots les seves no-
vel·les. I ja tenim a en Literat, més seriós que un bisbe, posant
entremig de totes elles per a la posteritat «Clic, Clic, Clic».
   A continuació, en Literat fou abordat per una munió de perio-
distes que, entre corredisses i empentes, es disputaven el pri-
vilegi de ser els primers de poder-lo entrevistar «Pim-pam, Tris-
tras». Avalat unànimement per la crítica, la seva darrera novel·la
s'havia convertit en un un best seller de la nit al dia, donant-
li gran fama i popularitat. D'això, però, ja feia tres anys
llargs; de manera que la major part de les preguntes que rebia
buscaven la primícia d'un anunci de novetat editorial. En Lite-
rat, però, mireu si n'era d'assenyat, lluny de confirmar o des-
mentir tals expectatives, es limitava a assegurar que seguia pro-
curant d'escriure una estoneta cada dia. Malgrat, la trista rea-
litat fos que duia molt de temps sense trobar la inspiració nece-
ssària; ni per fer una novel·la com Déu mana, ni tan sols per
escriure un conte curt, d'aquells que, des de ben menut, li ha-
vien agradat sempre.  
   Quan, finalment, pogué deslliurar-se tant de la premsa com
dels seus bocabadats admiradors, se'n anà de dret cap a la llarga
filera de taxis grocs i negres que hi havia just al davant del
recinte. En veure'l arribar tan decidit, tots els xofers li obri-
ren les portes, bo i convidant-lo a pujar a dins. En Literat,
però, abans de decidir-se per un o altre, es mirà el cel i, mal-
grat que fes un dia desplanet, va fer una profunda inspiració amb
el seu nas incommensurable; amarant-se, de cap a cap, de l'atmos-
fera entranyable de la seva estimada ciutat. I quan, després d'un
agradable trajecte, el taxista va deixar-lo al davant de casa
seva, en Literat va fer un sospir d'alleujament i murmurà «Uf!
Per fi he arribat!». 
   Durant la seva absència, en Guillem, el seu net més entre-
maliat, s'havia estat allà fent companyia a la senyora Literat.
En Guillem tenia sis anys i, des de que es llevava fins que es
ficava al llit, no parava de córrer amunt i avall «Patrip, pa-
trap», de riure «Ha, ha, ha», de cantar «taral·larí, taral·larà»
i fer tota mena de trapelleries. Sempre que en Guillem hi era,
el seu avi no podia descansar, ni llegir, i molt menys escriure
novel·les policíaques. Així que, quan va veure aquella nota pen-
jant d’una xinxeta a la taula del despatx: «Sóc a portar a en
Guillem a casa dels seus pares. No m’esperis fins al vespre, Li-
terat. Signat: la teva esposa Ofèlia», va donar per fet que ho
aprofitaria per escriure alguna cosa interessant; doncs, junta-
ment amb la tranquil·litat, eren dos dels plaers més escassos i
gratificants de la seva atrafegada vida. 
Amb tot, per molt que ho va intentar, durant tota aquella tarda,
llarga i avorrida, en Literat no fou capaç de confegir una sola
línia. Era, ben bé, com si el seu giny se’n hagués anat de vacan-
ces i no tingués intenció de tornar. «Deu ser culpa del jet lag»
volgué pensar, procurant no donar-hi més importància. I s’acabà
adormint damunt de la taula «Rrr, rrr, rrr». Amb tan mala fortu-
na, que la punta del seu apèndix olfactiu se li va anar a ficar
dins del tinter d’escriure «Xup». Quan, al cap d'una bona estona,
es va haver despertat, i mentre encenia la seva pipa, en Literat
es va veure la taca negra a l'esmolada punta del seu magnífic nas. 
Va pensar que era una mosca tafanera que hi acabava d’aterrar
«Zzz, zzz, zzz», però per molt que intentà de mirar-la, per molt
que s’hi esforçà, només aconseguia marejar-se i que els ulls li
quedessin encreuats. Fastiguejat per aquella situació tan molesta,
optà per canviar d'estratègia fent un gest brusc amb la mà «Zas».
Lluny d'aixecar el vol i espantar-se, la insidiosa mosca no es va
moure de lloc; ben a l'inrevés que les ulleres graduades, que li
van sortir volant com si tinguessin ales «Fiu». «Coi de mosca
funesta!» exclamà confós; provant ara d'aixafar-la, bo i donant-
se una bona plantofada al nas «Plaf». 
   «Ring, ring, ring». «Sona el telèfon. El que faltava!». Com
que gairebé totes les trucades que rebia eren d’una gran impor-
tància, i malgrat que sense ulleres no era capaç de veure'n tres
a dalt d'un ase, va córrer a agafar l'aparell. I quan se'l va
haver posat a l’orella, es va adonar que, en lloc de l’auricular,
s’hi havia posat la pipa bo i encesa «Ui!». La llençà a corre-
cuita «Patam» i seguí buscant a les palpentes, fins a trobar-lo,
de debò. «Sí, digui!» preguntà, aleshores, neguitós. «Piiiiip».
Però en comptes de rebre una resposta, en Literat va oir el xiu-
let que fan els telèfons quan no hi ha ningú a l'altra banda.
   Després de penjar-lo «Clac», en Literat es va refregar les
parpelles per mirar de treure els ulls d’aquell biaix. No només
no hi hagué manera, si no que, sense saber-ho i per acabar-ho
d’adobar, s’havia empastifat, tant les mans com la cara, amb la
negríssima tinta xinesa amb que duia la punta del nas decorada.
Encobert pel camuflatge, en Literat es posà llavors de quatre
grapes a rastrejar el terra de la sala, a la caça i captura de
les seves lents extraviades. I en ser a prop de la finestra, va
sentir una forta punxada a la mà! S’acabava de clavar la xinxeta
amb que la seva esposa havia subjectat aquella nota. Va cridar
«Ui!» i s’alçà de cop, amb tanta malastrugança que va picar de
cap amb el cantell de la gàbia del lloro llustrós «Cata-cloc».
Va ser tan forta la trompada, que en Literat quedà completament
estabornit. Però, el que son les coses, també el deslliurà del
molest creuament d'ulls. I, el més estrany de tot: les ulleres,
que de de la força manotada havien anat a parar a la reixa de la
gàbia, li van caure damunt de les orelles i d'aquell seu nas glo-
riós; posant-se-li soles, com per art de màgia.
   «Ring, ring, ring». Mercès a un nou dring de telèfon, en Lite-
rat s'acabà desvetllant del tot. S'aixecà a poc a poc, i quan
aconseguí de posar-se a l'aparell «Sí, digui!» tampoc rebé cap
resposta «Piiiiip». Fou llavors que s'adonà que hi podia tornar a
veure i contemplà, estupefacte, el munt de llepissades negres amb
que estava tot empastifat; incloses les seves mans i la cara.
Completament atribolat, en Literat va sentir, aleshores, una fe-
rum de cremat molt forta «Ui, ui, ui!». Va obrir bé els ulls i va
contemplar, espaordit, com de la seva pipa encesa en sortien unes
flames que, pujant per les cortines, eren a punt d’arribar al ga-
vial d'aquella au verda, que en bona hora havia decidit comprar
la seva esposa! Actuant amb rapidesa, en Literat va obrir la bal-
da, va alliberar l’ocell; va agafar, de dins, el com de l’aigua i
en un no res va tenir l’incendi apagat «Xof». 
   «En Literat és un desastre!». «Però què diu aquest, ara? A so-
bre que li he salvat la pell... vull dir les plomes!». «Ring,
ring, ring». El telèfon, aquesta vegada, en lloc de sonar al des-
patx ho feia a la seva habitació. De presa i corrents, en Literat
va entrar a la cambra i es va topar amb l'esperpèntica visió del
lloro carxofer amb les ales ben obertes, venint-li de dret cap a
la cara «Ai!». La pobra au, esparverada, va sortir volant d’allà,
bo i deixant un rastre de plomes a l'aire i  escarnint el dringar
del telèfon amb esbalaïdora versemblança «Ring, Ring, Ring».
«Vatua l’olla, el malastruc! Però si has estat tu, tota l'es-
tona...» exclamà sorprès, en Literat.
   «Ning, Nang» «I ara què, una campana?» es preguntà. «Ring,
Ring, Ring». I, per si no n’hi havia prou, un tercer brunzit! Per
un moment, en Literat va semblar que es tornés boig, però com que
per damunt de tot era un home molt assenyat, es digué a si mateix:
«Calma Literat!». I, primer de tot, va despenjar el telèfon del
despatx. Aquest cop sí que hi havia un interlocutor a l’altra ban-
da: «Mister Literat, please». «Yes. I do!» en Literat va respon-
dre. Era el director de l’hotel Hilton de New York, a on s'acabava
d'allotjar, que trucava per dir-li que havien trobat la seva ima-
ginació a l'armari de la seva suit. I que si volia que li empaque-
tessin i li fessin arribar per via aèria. «Ning, Nang» un altre
cop el timbre de la porta. «One moment, please...» va haver de de-
manar, en Literat, al director de l'hotel de la Gran Poma. «Ara
toca obrir la porta!» havia decidit. 
   «Qui ha?» demanà en Literat abans de prémer el polsador. Era
la seva esposa Ofèlia que, xerra que xerra, pujava per l'escala
amb una bossa als dits. «Sóc jo, Literat! Com t’ha anat per New
York? Segur que bé, com sempre. No sé ni perquè t’ho demano! He
comprat menjar pel lloro, que s'estava a punt d'acabar. Ah! Té
raó, aquest dies n’ha passat una de molt bona! Cada cop que hi
penso, em faig un fart de riure «Ha, ha, ha». Resulta que en Gui-
llem ha ensenyat al lloro a imitar el timbre del telèfon. T’ho
pots creure...?». 
   Després d’escoltar la seva dona, en Literat es va tornar a po-
sar a l’aparell per seguir parlant amb el director de l’hotel Hil-
ton. Educat com era, li va donar les gràcies i li va dir que no,
que no calia que fessin volar la seva imaginació, perquè, a ve-
gades, la realitat supera la ficció. I que, després de tot, ja te-
nia amb que omplir unes quantes pàgines...

     	                Obra guardonada amb el 2on. Premi d'Adults
                        en el Concurs Literari de Sant Jordi 2015,
                        organitzat per l'Ajuntament de Navàs